dissabte, 9 de juny del 2012

Préssecs de secà

Se’m va asseure al costat sense badar boca, va treure dos préssecs d’un cabàs vell i brut, són de secà, i me’n va donar un. Ens vam mirar als ulls i em va semblar que ens coneixíem de sempre, que ja l’havia conegut, no sabia on ni quan, al mig d’una tarda com aquella asseguts en un marge. 
Quanta, quanta guerra...