Ei! minyó, vine, que m’ajudaràs... a un centenar de metres un home pescava. Seia en un tamboret d’estisora; al costat hi tenia un sarró i un pot ple de cucs.
... igual el racó a l’acabament del camp amb la barraca de les eines, les piles de canyes ben tallades per clavar a terra i fer aguantar les clavellines que tot l’estiu no han parat de florir: clavells i poncelles, poncelles i clavells;
Una colla d’ànecs negres amb una taca blava fosca al front es ficaven a l’aigua i en sortien de pressa. Dos, els de més a la vora, van arrencar la volada. Aviat tota la colla els va seguir.
Tot es perdrà si no tornes... encara està tot igual. Torna... Igual, el racó amb la teulada de canyes que abriga les camèlies de les gelades de l’hivern.
M’envestia una olor de terra, podrida per les pluges damunt de les fulles de tantes tardors. El terreny canviava; ja no hi havia argelagues sinó falgueres i feia pendís.
La pluja s’havia acabat però encara en queia dels arbres i tot s’havia omplert de boira. De tant en tant, com una sorpresa, naixia de la blancor lletosa, una soca o un matoll.
Em vaig pessigar el tou del braç per ben adonar-me que no desvariejava. Que estava ben despert tot travessant un bosc espès d’arbres i que no era la primera vegada que travessava un bosc. La soledat dels boscos sempre m’havia portat consol.
Una bestiola que tant podia ser un conill com una llebre va entrar furient com si l’empaitessin i devia sentir la meva olor perquè tan boja com havia entrat tan boja va sortir.
Res no era de debò. Jo no havia fugit mai de casa meva, tot ho havia somiat i encara somiava estirat en el meu llit mentre per la finestra oberta entrava l’olor que emborratxava dels clavells.
Algú em seguia ja feia estona sense que pogués recordar ni on ni quan aquest algú havia començat a seguir-me. No sentia res, ni remor de passos, ni tremolor de fulles.
Al fons de la plaça el camí continuava. Mitja serp va barrar-me el pas: el tros de la cua. Alguna roda la devia haver partida i el tros amb el cap es devia haver entaforat bosc endins.
En un dormitori del primer pis, que de moment no vaig veure perquè me’l tapava el llit, hi havia un home mort amb els ulls oberts mirant el sostre; damunt d’una mà, de dits curts i ungles negres, es netejava les potes una mosca.
Sota d’una parra, a la vora d’un galliner sense gallines, hi havia un gat mort. El sol queia de ple a la fatxada adornada amb un rellotge de sol de rajoles grogues i blaves amb dibuixos de branques i fulles.
A la dreta, després de passar una font sense aigua, hi havia el pati d’una masia molt gran voltat de geranis vermells i rosa morts de set i mig desflorits.
Vés al poble de més amunt, vés al poble de més avall per trobar patates, o mongetes, o una mica d’arròs. Vés al poble de més amunt, vés al poble de més avall per trobar quatre trossos de sabó...
Vaig perdut pels carrers fins a les tantes; per les vores dels pallers, per les vores dels horts... els gossos em segueixen, els ocells fugen quan em senten.
La tanca era feta de llates de fusta acabades en punxa lligades les unes amb les altres amb filferro rovellat, mig dissimulada per una gran espessor de xuclamels amb un rengle de lilàs al darrera carregats de poms de llavors seques.
El camí era estret i curt; arrencava de la corba d’una carretera. Estava solcat de reguerons, cobert de pedres descalçades. A la banda esquerra hi havia el jardí d’una torre vella que amb prou feines es veia de tan tapada per cedres i xiprers.
La verdura sempre massa cuita, la carn mai no és prou tendra, et deixes enganyar; els préssecs te’ls han donat macats, et deixes ensarronar, si l’oli no és d’oliva, et deixes estafar.
Ell era el més fort. Em va arrossegar fins a l’ovella que xollaven i entre crits i esbufecs em va agafar pels braços i per les cames i em van començar a passar la xolladora pel cap.
A la vora de la font, una noia plorava. En sentir els meus passos va alçar els ulls xops de llàgrimes i de seguida es va tapar la cara amb les mans com si es volgués amagar tota ella de mi. L’aigua rajava cantant i fugia entre falgueres.
Quan va caure la bomba jo era a la vinya. Però ¿per què? ¿Per què havien de tirar una bomba aquí, només una, si això és un poble de mala mort, sense joves ni res?