dijous, 2 de juny de 2011

Violetes

I l’aigua encallada voltada d’heures m’ha fet entristir per Ofèlia. Cada reflex de llum la feia sortir del seu llit lluent, descarnada, amb els cabells guarnits de violetes, regalimants d’aigua negra. Ofèlia emmetzinada per la lluna, flotant en la seva nit de mort. La dolçor del record de la Bàrbara no es pot comparar a cap altra dolçor.
Mirall trencat