divendres, 3 de juny de 2011

Ocells

L’arbre més vell de tots. Ella el mirava tan ple d’ocells, i jo li girava la butaca perquè no el pogués veure. Vaig tapar la finestra: finestró tancat i pila de llenya al darrera. Perquè no pogués veure res. N’hi havia de ploma blanca i negra, de pit roig, amb el pit roig de tant menjar cireres de pastor, de ploma verda com aigua estancada, de grisos amb la panxa blava, tots canta que canta i salta que salta i ella girada d’esquena perquè només em veiés a mi. A mi!
Quanta, quanta guerra